A qui cal obeir quan la llei és injusta?
A partir d'una sola obra, un viatge pel teatre grec: el mite, la festa, l'escena, els poetes i la teoria.
→ AVANÇA · O ÍNDEX · F PANTALLA COMPLETA
Què passa a Antígona, i per què encara ens interpel·la?
Els dos fills d'Èdip s'acaben de matar l'un a l'altre. Creont, germà de Iocasta i oncle dels nois, hereta el tron i fa la seva primera proclama.
«Que ningú no l'honori amb una tomba ni el plori; que el deixin sense enterrar, un cos que devoraran els ocells i els gossos.»CREONT · vv. 203–206
Per als grecs, deixar un mort sense sepultura era una ofensa als déus. Enterrar i plorar els morts era un deure sagrat de la família, i les dones n'eren les principals encarregades.
Sota cada nom, els deu moments de l'argument (diapositiva següent): en color, on és a escena.
«No hi ha mal més gran que l'anarquia.»v. 672
«No creia que els teus decrets tinguessin tanta força com perquè un mortal passés per sobre de les lleis no escrites i fermes dels déus.»vv. 453–455
Hegel hi va veure el xoc de dos drets legítims, cadascun portat fins a l'extrem.
Antígona dona nom a l'obra, però desapareix abans del final. Creont és qui pateix la caiguda completa, del poder absolut a la solitud. Arrossega el control per recórrer l'obra.
La consciència d'una persona davant de l'ordre de l'estat.
Antígona s'enfronta a un rei en una societat que la volia callada.
El governant que no escolta el fill, ni el cor, ni l'endeví.
Creont rectifica quan ja no pot salvar ningú.
La paraula grega vol dir totes dues coses: l'ésser humà és capaç del millor i del pitjor.
D'on surt aquesta història, i quines altres explicaven els tràgics?
Una tragèdia no inventava l'argument: partia d'un mite que el públic ja coneixia. L'interès era veure com el poeta l'interpretava.
No són una trilogia: Sòfocles les va escriure al llarg de gairebé quaranta anys, i cadascuna es va presentar amb obres diferents. La guerra entre els germans ja l'havia portat a escena Èsquil, a Els set contra Tebes (467 aC).
El retorn d'Orestes per venjar el pare és l'únic mite que conservem tractat pels tres grans tràgics. La comparació mostra què fa cadascú amb la mateixa història.
El protagonista és Orestes, que obeeix Apol·lo. La venjança és un deure religiós, però engendra un nou crim: en acabar, les Erínies ja el persegueixen.
Electra troba sobre la tomba del pare un rínxol de cabells com els seus; després, unes petjades que coincideixen amb les seves; finalment Orestes li mostra un teixit fet per ella (vv. 164–234).
Al centre hi ha Electra: el seu dol, la seva ràbia, la seva obstinació. Al seu costat, una germana prudent, Crisòtemis, que li aconsella cedir davant dels poderosos.
Orestes arriba amb una urna que diu que conté les seves pròpies cendres. Electra la plora a les mans. Commogut, ell es dona a conèixer i li mostra el segell del pare (vv. 1222–1223).
Electra viu en una cabana, casada amb un pagès. El matricidi es mostra com una cosa horrible, i els germans el lamenten. Al final, els Dioscurs apareixen per posar ordre.
Quan el vell servidor li parla del rínxol i les petjades, Electra se'n burla: són els senyals d'Èsquil, que Eurípides ridiculitza (vv. 518–544). Orestes és reconegut per una cicatriu (vv. 573–574).
On, quan i com van veure els atenesos Antígona per primera vegada?
Cada primavera (mes d'Elafebolió, cap a març i abril), la ciutat celebra Dionís amb un concurs de teatre. No és un espectacle privat: és una festa cívica i religiosa, pagada i organitzada per la polis. Abans de les tragèdies, per exemple, desfilaven els orfes de guerra criats per la ciutat.
Reconstrucció aproximada: l'ordre i el nombre exacte de dies es discuteixen.
Magistrat de la ciutat. Tria els tres poetes tràgics i els «concedeix un cor».
Un ciutadà ric que paga el cor i el seu vestuari, com a servei públic obligatori.
Escriu el text i la música, dirigeix el cor, i al principi fins i tot actuava.
Segons la reconstrucció més habitual, se sortejaven deu jutges, un per cadascuna de les deu tribus. Cadascun escrivia el seu ordre de preferència, però només es comptaven cinc vots, trets a l'atzar d'una urna.
La graderia, l'espai del cor, els passadissos laterals o l'edifici escènic.
Aristòtil (Poètica 12) anomena les parts de tota tragèdia: pròleg abans que entri el cor; pàrode, el cant d'entrada del cor; episodis parlats entre cants corals, els estàsims; i l'èxode, el final. Cada franja és proporcional als versos d'Antígona (1.353, segons la divisió convencional).
Sòfocles no competia sol. Qui eren els altres, i què veien en el món?
πάθει μάθος«Aprendre patint»: la llei que Zeus ha donat als mortals.AGAMÈMNON · v. 177
Un món regit per la justícia de Zeus, lenta però inevitable. El crim engendra crim de generació en generació, i els humans només entenen a través del dolor.
A l'Orestea, la cadena de venjances acaba en un tribunal d'Atenes, l'Areòpag: la justícia de la ciutat pren el lloc de la venjança de sang.
Els perses és la tragèdia conservada més antiga, i una de les poques sobre un fet històric: la victòria de Salamina. En relief, les tres obres de l'Orestea.
Va lluitar a Marató (490 aC) contra els perses. Va guanyar per primera vegada el 484 aC. Va morir a Gela, a Sicília.
Segons la tradició, el seu epitafi recordava que havia lluitat a Marató, però no deia res de les seves tragèdies.
Deia que ell representava els homes tal com han de ser, i Eurípides, tal com són.ARISTÒTIL · POÈTICA 1460b
Al centre, un heroi solitari que no cedeix, encara que tothom li demani: Àiax, Antígona, Electra, Èdip.
Els déus no expliquen les seves raons, però els oracles sempre es compleixen. L'ésser humà aprèn, sovint massa tard, els límits del seu coneixement.
També en conservem una part important d'un drama satíric, Els rastrejadors, gràcies a un papir.
Va néixer a Colonos, a tocar d'Atenes, i va viure gairebé tot el segle d'or de la ciutat. Va guanyar la primera vegada el 468 aC, contra Èsquil.
Va ser estrateg al costat de Pèricles durant la guerra de Samos (441/440 aC). Va morir el 406 aC, pocs mesos després d'Eurípides.
τραγικώτατος«El més tràgic dels poetes», tot i els seus defectes.ARISTÒTIL · POÈTICA 1453a
Posa en dubte els déus i els mites que representa. Li interessen les passions que ningú no controla: l'amor, la gelosia, la venjança, la bogeria.
Mira la guerra des de les víctimes i dona la paraula a dones, esclaus i estrangers. Els seus personatges discuteixen com els sofistes de l'època.
La llegenda el fa néixer el dia de la batalla de Salamina (480 aC). Va debutar el 455 aC, però va guanyar poc: el públic l'admirava i el discutia alhora.
Va morir a Macedònia, a la cort del rei Arquelau, el 406 aC.
Ens han arribat sobretot les obres que es llegien a les escoles. D'Eurípides, a més, s'ha salvat per atzar un volum d'una edició completa ordenada alfabèticament: per això en tenim tantes amb títols que en grec comencen per Ε, Η, Ι i Κ.
Sòfocles i Eurípides acaben de morir. A la comèdia d'Aristòfanes, el déu Dionís baixa a l'Hades per tornar Eurípides a la vida: Atenes s'ha quedat sense bons poetes tràgics.
Allà es troba un concurs: Èsquil contra Eurípides. Es critiquen els pròlegs, la música, els personatges… i acaben pesant els versos en una balança. Dionís tria Èsquil, i Sòfocles ocupa el tron de la tragèdia mentrestant.
Aristòfanes (c. 446 – c. 386 aC) és l'únic autor de comèdia antiga amb obres completes conservades: 11 de més de 40. Les granotes és també la primera gran crítica literària que conservem.
Què és una tragèdia? Un segle després, Aristòtil hi va respondre.
«La tragèdia és d'una i , d'una certa extensió, en un llenguatge ornat […], feta per i no per mitjà d'una narració, i que a través de la porta a terme la d'aquestes emocions.»
POÈTICA 6 · 1449b
περιπέτεια«El canvi de l'acció cap al contrari.»POÈTICA 11 · 1452a
Un gir que capgira la sort del protagonista, de manera inesperada però versemblant.
Creont, que ha condemnat Antígona i ha insultat Tirèsias, de sobte cedeix i corre a alliberar-la. El gir arriba tard: el que volia ser la salvació es converteix en la catàstrofe.
ἀναγνώρισις«El pas de la ignorància al coneixement.»POÈTICA 11 · 1452a
El model d'Aristòtil és Èdip rei, on el reconeixement i la peripècia coincideixen.
No hi ha cap revelació d'identitat, com a Èdip rei: Creont reconeix la seva culpa. «Ai, errors d'una ment insensata!», crida en entrar amb el cos del fill (v. 1261).
ἁμαρτίαL'heroi tràgic no és del tot bo ni del tot dolent: cau per un error, no per maldat.POÈTICA 13 · 1453a
Creont no és un tirà de cartró: vol protegir la ciutat. Però s'equivoca, i la paraula que fa servir ell mateix al final és ἁμαρτήματα, «errors» (v. 1261).
Unitat d'acció, de temps i de lloc: la regla la van formular els teòrics del Renaixement i del classicisme francès. Aristòtil només exigeix la unitat d'acció, i constata que la tragèdia «procura» passar en un sol dia (1449b).
Tot passa davant del palau de Tebes, entre l'alba i el vespre d'un sol dia, i tot deriva d'un sol acte: enterrar Polinices.
Per explicar que hi ha una llei comuna, natural, per sobre de les lleis de cada ciutat, cita Antígona:
«No són d'avui ni d'ahir: viuen des de sempre, i ningú no sap d'on han sortit.»ANTÍGONA · vv. 456–457
Quan un personatge sap què fa, està a punt d'actuar i no ho fa, el resultat és repulsiu i no tràgic. Per això gairebé ningú no ho fa, «llevat de poques vegades, com a Antígona Hèmon contra Creont».
És l'escena que narra el missatger: Hèmon treu l'espasa contra el pare, falla, i la gira contra si mateix (vv. 1231–1236).
Per què, vint-i-cinc segles després, encara la tornem a escriure?
Estrena a Atenes, a les Grans Dionísies.
La tradueix a l'alemany; la seva versió serà la base de la de Brecht.
A la Fenomenologia de l'esperit, hi llegeix el xoc entre la llei de la família i la de l'estat.
Escriu la seva Antígona en acabar la Guerra Civil, com una crida a la reconciliació entre germans. No es publica fins al 1955.
L'estrena a París, sota l'ocupació nazi.
En fa la seva versió a Suïssa, després de la guerra.
Antigone's Claim la rellegeix des del parentiu, el dol i el poder.
Quina Antígona escriuríeu vosaltres? Contra quin decret?
Pròlegs, edicions crítiques, treballs acadèmics, pàgines web especialitzades i materials multimèdia (conferències, vídeos, pòdcasts).